Trenta dies

Al piset de Roma 40, el menjador-cuina amb els amics que m’ajudaren a desmantellar el pis i fer la mudança

Avui fa 30 dies que soc a la residència de les Germanetes dels Pobres. Una decisió acceptada després de l’ictus, en pensar que amb 92 anys a tocar, era la resolució més adient per encarar la ultimíssima etapa de la meva vida. Més d’un any abans somiava en anar a un pis de la casa assistida que s’havia d’inaugurar a Santa Coloma, de la qual la inauguració s’ha anat ajornant sine die. Jo hauria volgut quedar-me a Santa Coloma, però per entrar en la residència de Ramon Berenguer havia d’esperar un llarg temps, i les altres residències de la ciutat que em feien peça són molt cares.  La meva família s’oferí a pagar la pensió,  però no ho vaig acceptar perquè la meva opció de vida ha estat sempre viure a prop dels pobres.

Així que surto de la meva habitació veig el pati-jardí de la Residència

Aquí, amb més de 60 residents i depenent d’una comunitat religiosa, tot i que disfruti de molta llibertat (les hores que van de l’esmorzar al dinar i del dinar al sopar són per mi), dient-ho, puc sortir quan vulgui. Però la meva llibertat és condicionada, mentre que a casa, vivint sol com un ocell silvestre, sortia quan em venia de gust, dinava a l’hora que em semblava i anava on i quan volia. Tenia molts lligams, també… però depenien de mi. I si és veritat que a la residència visc tranquil perquè sé que em passi el que em passi no em faltarà de res, i que les germanetes em cuidaran molt bé, quan penso que aquesta situació és per sempre no deixia de recar-me una mica.

Naturalment, enyoro Santa Coloma, els aspectes bonics de la ciutat, el fet que és una mica com un poble en el qual sembla que coneixis el tot Santa Coloma perquè et relaciones amb persones de tots els barris, i estàs al corrent del que es cou a la ciutat, i si vols pots intervenir en la cosa pública unint-te a algun grup, o escrivint o manifestant-te… Enyoro que un dia en lloc de dinar a casa, sense més, feia un entrepà i me n’anava el migdia a Sant Jeroni de la Murtra… Enyoro el piset del carrer Roma amb vistes al cel, i sempre amb tant de sol i amb un silenci total. Enyoro el dormitori-despatx amb la llarga taula on hi tenia l’ordinador, la pantalla annexa, els estris de l’escriptori, tot a mà. I enyoro sortir al carrer i trobar gent coneguda. I enyoro, sobretot, els amics i les amigues…

Però sé, com m’ha passat arreu al  llarg de la meva vida, que m’adaptaré fàcilment a la nova situació i que se m’obriran els camins de sempre, que potser em duran encara més lluny.

La meva habitació (dormitori-escriptori –amb el lavabo annex–, encara per decorar una mica. La finestra dona al sorollós carrer Roger de Flor

TTrenta

Sigues el primer en comentar on "Trenta dies"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*