Sovint quan vaig d’excursió amb els amics, en contemplar un arbre corpulent més d’algun company o sobretot d’alguna de les noies del grup s’hi abraça, convençuda que l’arbre li transmet vibracions reconfortants. I hi ha qui diu que els arbres parlen. Algun cop havia escoltat a la televisió un frare que també ho deia, i no m’estranyava: és sabuda l’estima dels framenors per les plantes i pels arbres i per la natura, seguint l’esperit de sant Francesc d’Assís, de qui la llegenda conta que predicava als ocells i que enraonava amb els llops.

Que els arbres enraonin amb nosaltres o entre ells no ho crec. El que sí crec és que veient-los som nosaltres que en descobrim el missatge que tenen, com totes les coses,  que en contemplar-les amb atenció susciten en nosaltres diferents sensacions i pensaments que, si tenim prou sensibilitat, ens poden fer un bé, com les herbes remeieres que fent-ne una infusió, tenen qualitats curatives.

En aquest sentit m’ha semblat molt encertada la recomanació que fa Hope Jahren (La memòria secreta de las plantes) que plantem arbustos o més aviat arbres de creixement lent, perquè tenint-ne cura puguem adonar-nos de la seva evolució i de les seves necessitats, i establim amb el plançó una relació fins i tot afectiva. A mi m’ha passat quan he sembrat llavors de xiprer, com ofa gaire; i ara que he tancat el pis i els he donat a uns amics i amigues, els recordo i m’agrada que me n’enviïn fotografies de com evolucionen, perquè me’ls estimo, com m’agrada també veure els xiprers que vaig plantar jovenets al Turó del Pollo, i ja s’han fet grans.

En realitat és tota la natura que ens parla si la contemplem amb esperit obert. Com una flauta, que fa belles melodies si el músic la sap tocar.

‘