Mai m’hauria aturat a veure un partit de rugbi però ahir jugava el Dragons catalans, un equip de Perpinyà que per la seva catalanitat em cau molt bé, i ahir es disputava amb el Sant Hellens el títol de campió de la Super Lliga 13. Una facècia extraordinària. Un equip humil que només fa uns quinze anys que existeix, se les havia d’heure amb un equip tan sòlid com el Sant Hellens anglès, amb cent-cinquanta anys a sobre.

D’entrada el rugbi és un joc del qual no entenia res. Uns homes –ara també hi ha equips femenins—que corren rere de la pilota i que per fer-se-la seva xoquen, s’agafen, es tiren a terra… un joc dur ratllant -em semblava a primer cop d’ull—molt violent. Però ahir vaig començar a entendre l’argument. Es tracta d’evitar que l’adversari avanci i s’acosti a la porteria (?) pròpia, i vaig entendre el grau d’emoció sense treva que produeix en el públic, una lluita tan dura, tan constant. En acabat el partit vaig buscar a Internet què diu sobre el rugbi i vaig veure que ne¡n enalteix els valors que  de l’esforç, el coratge, la cooperació, la intel·ligència, la iniciativa, la solidaritat… dels quals en resultaria l’esperit de l’equip.

Però jo si em  vaig aturar a veure el partit va ser per les connotacions polítiques del Dragons, per la seva contribució a l’actual desvetllament de la catalanitat que experimenta la Catalunya Nord, després de segles d’una repressió tan forta de l’Estat francès, que gairebé l’havien esborrat. Sens dubte el moviment independentista que es viu aquí ha desvetllat la seva ànima catalana, com vam poder constatar en el protagonisme que van prendre 1 d’Octubre, fent possible que el referèndum es pogués celebrar.

A més, el joc d’ahir amb un equip petit enfrontant-se amb un de molt més gran, el vaig veure com una imatge de la nostra actual lluita amb Espanya.