Enllaçant amb la glosa d’ahir evoco les colònies d’estiu que organitzaven cada estiu les parròquies de Vilafranca. Una setmana a l’antic molí reconstruït i adaptat com a casa de colònies, batejat amb el nom de Penyafort, en un paratge idíl·lic, a la vora d’un riuet, entre muntanyes boscoses a mig camí de Torrelles de Foix i Pontons. Els nens i les nenes, i els nois i les noies les esperaven; eren la conclusió del curs, uns dies d’esbarjo, de diversió, de contacte amb la natura amb una excursió cada dia, els matins a la piscina i en acabat el dia, el foc de camp: una llarga estona de conversa vora el foc, quan la nit ja ens havia caigut el damunt. Era una setmana de vacances en la que de forma intensa s’accentuaven els valors dels quals s’havia parlat al llarg de l’any de reunions i activitats.

Les colònies a Catalunya ja s’havien promogut en els temps de Prat de la Riba, quan la Mancomunitat va dedicar tots els esforços per endreçar Catalunya. Una de les realitzacions senyeres va ser la creació de les biblioteques, una altra la de l’escola popular. Les colònies d’estiu eren unes vacances divertides i formatives, i Vilafranca les valorà molt, inspirant-se en gran manera en el moviment “Cors valents”, de Bèlgica.

Ho resumí molt bé una de les responsable de la tanda de noies de la JICF, l’estiu de 1959, en el carnet d’aquella tanda: “Viurem unides; juntes sentirem l’alegria que dona la pau de l’esperit (…) i allí, en la quietud del capvespre esperem trobar la resposta a la munió de preguntes que se’ns plantegen, ara que comencem a viure”. Jo valorava sobre tot les excursions, anar lluny –com a Selma–, pujar als cims –com al Montagut–. Sadollar-se de natura, veure com la nit anava baixant i el silenci s’imposava. Posar en comú les vivències del dia.

Passar-ho bé, i créixer...