Marededeu del Roser

Des de molt jove, de quan vaig entrar al seminari –jo tenia 18 anys—tinc una especial devoció a la Mare de Déu del Roser. L’entrada al seminari no em va fer cap il·lusió. Era una resposta que donava al què em semblava que era una crida de Déu, que tenia molt de renúncia: deixar la vida normal –les noies, la política, la dedicació a l’art, els amics, la família i, en bona mesura –almenys mentre fos seminarista– la llibertat. Els dies abans era a la masia de Cerdanyola, a Can Fatjó dels Xiprers, el meu veritable paradís.

I com cada any vivia aquell punt de melangia que tenien els finals del mes de setembre, la sensació de l’acabament de les vacances i de tornar al col·legi. Però al col·legi hi tenia els amics, i el lloc era bonic. En canvi al seminari no coneixia ningú, i l’edifici, vist  des de fora, em semblava molt tenebrós, i un cop a dins em vaig sentir desorientat i sol. Als vuit dies, però,  s’escaigué la festa de la Mare de Déu del Roser, un esclat de llum i una litúrgia intimista, amb un cant preciós dels gojos i per mi va ser com si trobés la mare. Jo ja tenia devoció a la Mare de Déu (amb certa manera unida al record de la meva mare), i tot i ser un sentiment com llunyà i misteriós, se’m feia present en advocacions com la de la Mare se Déu de Montserrat i la de Núria, advocacions que acosten el cel a la terra…

Ens movem en un món molt concret, entre coses que ens atrauen i d’altres que ens desconcerten, mentre ens capbussem neguitosos en un seguit de preguntes sobre l’existència, sense acabar de trobar la resposta, quan, sovint, són coses petites com una fotografia, o una flor boscana que ens fan sentir el goig de viure.

També les marededeus, tan pròximes, tan terrenals, tan humils…

Sigues el primer en comentar on "Marededeu del Roser"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*