M’assabento amb horror que a França més de 200.000 menors van ser agredits sexualment per sacerdots i religiosos, i si a la xifra s’afegeixen els laics que treballaven en les institucions eclesiàstiques, el nombre de les víctimes ascendeix  a més de 300.000. L’informe ve acompanyat de testimonis de nens que han patit aitals abusos, i et trenquen el cor. Uns  traumes que els ha destrossat la vida. ¿Com és possible que s’hagin produït aquests fets, i que l’Església ho hagi tapat fins que el Papa Francesc va exigir que es denunciessin i els culpables fossin jutjats? Un canvi important; però pel que diu la Comissió Independent sobre els Abusos Sexuals, l’Església, més enllà de lamentar-ho, “no ha pres mesures i les agressions sexuals continuen”.  

Jo vaig estar molts anys intern en un col·legi religiós, i mai no vaig sentir parlar de cap fet de pederàstia, ni mai no m’ho hauria figurat. De gran els escolanets de la parròquia em van parlar, obertament i desenfadament (per fortuna!) que un capellà que algun cop em venia a veure i se’ls enduia amb el seu jeep a una casa de colònies, els cridava a  soles i els demanava que l’abracessin i… En saber-ho li vaig dir que no vingués més. “Treure la poma podrida” del cistell de les pomes sanes, com se’ns ensenyava! Però ni se m’ocorregué denunciar-lo. Denunciar aquell que fa un mal als altres, no era habitual, llavors, com ho és avui,  i de la pederàstia ni se’n parlava.

És necessari denunciar aquests fets i castigar els culpables. Però alhora demanaria a l’Església que analitzi si l’educació que reben els futurs capellans i religiosos és prou sana i oberta. I aquí entraria el tema del celibat, que segurament per aquelles persones que el viuen com una obligació, ¡i per sempre!, troben en els nens i nenes una sortida d’una vida mal acceptada. Alguns, o potser molts, cauen en la pederàstia a partir d’una relació inicialment carinyosa… El Papa Francesc demana als creients que “surtin de l’Església”, que no visquin una religió encarcarada, que es barregin amb la gent i que es fiquin en la vida normal. ¿No ho hauria de dir, i molt més encara, als capellans i als religiosos? Treure’s la sotana, treure’s el clergiman  i el collet… i que si s’enamoren que es casin!    

Una vida normal, entre la gent normal, i en el món normal.