Evocació de la Cande, una dona del Fondo

La Candelaria Palma va néixer a El Garabato (Còrdova) el 17 de gener de 1927. Aviat hauria fet 95 anys. El seu pare, Pedro, era conegut pel sobrenom de ‘ministro’. Es veu que tenia el cap ben moblat i raonava ‘com un ministre’. La seva mare, Maria, [a la foto superior] va tenir 8 fills. Quatre noies i quatre nois. Margarita, la primogènita, embarassada del seu primer fill, prenia el sol asseguda en una cadira que hi havia recolzat contra la façana de la casa. Una serp que es desplaçava per la teulada li va caure sobre la faldilla i va morir de l’ensurt. Algunes nits d’insomni dels darrers temps, quan havíem de reforçar-li la medicació perquè pogués dormir, la Felicidad la sentia a la Cande murmurar: “Margarita, mama, Margarita…”

Com en Jaume explica al seu escrit, jo el vaig conèixer el dia que ell, amb sotana, saltava per les runes del solar on després construiria la parròquia. Era 1965. Feia tres anys que els meus pares, amb el meu germà Pedro embolcallat en una flassada, i amb mi, havíem arribat des de Còrdova, al sevillano, i ens vam encabir a la casa que els meus avis havien comprat uns anys abans al carrer Milà i Fontanals del barri del Fondo. Nosaltres vivíem al número 107, als baixos del bloc d’una casa de tres plantes a mig acabar. De fet, encara, seixanta anys després, la façana del pis dels avis, el tercer, està pendent d’arrebossar. A la finca faltava de tot: aigua corrent, clavegueram… L’electricitat era insuficient, les cuines funcionaven amb llenya, carbó o petroli… El dia que vaig veure el capellà jove i saltarí, jo feia cua amb un parell de galledes davant la font pública que hi havia al carrer Dalmau. Galledes d’aigua que ens havien de servir per cuinar, per rentar els plats, per rentar-nos nosaltres…

La Cande, al fons, amb la Cati Conrado. En primer terme el Pepe, el Pedro i l’Eugeni

Casa meva era un lloc lúgubre. L’espai on van posar el lavabo i una dutxa el vam guanyar el meu pare i jo excavant la terra. Més que un quarto de bany semblava una gruta. El pis era minúscul. La cuina era a un passadís. Allà la meva mare se les enginyava per fer-nos el cocido diari en un fogonet alimentat pel petroli que anaven a comprar en garrafes a cal Bartolo, al carrer Magallanes. Altres veïns feien servir carbó. Quan les mares cuinaven, el barri s’omplia d’olors molt intenses.
El meu pare treballava de nit i dormia de dia. A casa caminàvem de puntetes i xiuxiuejaven per no despertar-lo. El dia que trencàvem la norma, l’esbroncada del meu pare era monumental.

El meu pare era molt estalviador. Li donava 25 pessetes a ma mare per passar la setmana. La pobra Cande se les veia i se les desitjava per donar-nos de menjar. I mai li arribava per comprar-nos sabates, o mitjons, o uns pantalonets. Va trobar una via compensatòria buscant-se una feina com a repassadora de les jaquetes que confeccionaven a Casadesport. Les portava carregades a l’espatlla, amb un mocador de fer farcells, i, sota la llum d’una bombeta groguenca, repassava els repunts, els botons, les cremalleres… fins a deixar-les perfectes. Li pagaven poc, però suficient per a comprar-nos les llibretes del col·le, una caixa de llapisses de colors de la marca Alpino o una paperina de castanyes.

La Cande no tenia diners, però sí un gran cor. Ajudava els veïns del costat, els de la Segunda, la mare del Pablo Aragonés, perquè era vídua i li costava molt més tirar endavant amb els seus tres fills. S’oferia als pares de la Noèlia per quedar-se-la i fer-li d’àvia quan ells havien de sortir. Li preguntava pels fills a la senyora Emilia i al seu marit Ignacio -i coneixia els problemes de cadascú-. S’ocupava d’anar a passar el drap pels mobles de la casa de la longeva senyora Ana, o portar-li una olla amb brou fumejant, perquè la senyora Ana vivia sola i les seves filles no anaven a veure-la perquè sempre estaven molt enfeinades. Quan jo ja feia de periodista a Grama i li explicava casos que havia descobert, històries humanes a les quals havia prestat atenció per descriure-les després, ella sempre prenia partit a favor dels perdedors. És d’ella que he après què vol dir la compassió, la caritat.

La celebració dels 90, al Cruce, amb els tiets Eugeni i Carmen i el Gabriel i la Fermi

De mi sempre va tenir la il·lusió que fos empleat de banca. Per a ella ser ‘escrivent’, portar trajo i corbata i les sabates sempre ben llustrades era el màxim exemple d’ascens social. El màxim cim al qual ella imaginava que un fill seu podria arribar. Això de ser periodista ni ella ni el meu pare sabien ben bé què suposava, per a què servia, quan sou es pagava. Tampoc van imaginar que el Pedro com a fotògraf volaria tan alt. Ma mare sofria perquè el petit de la casa era massa agitat i no es concentrava gaire en els estudis. Després, a Grama, on ajudava en les feines d’administració, el Pedro va descobrir els secrets de l’habitació on es revelaven les fotos, i va començar a disparar.

El temps va anar passant, i els fills vam fer cadascú el seu camí. Ens distanciaven de la casa dels pares; organitzaven les seves pròpies vides. Un va anar a viure a Barcelona, l’altre a Sant Cugat. La Cande, tot i que procurava mantenir tensades les cordes que la lligaven als seus fills, es va quedar sola amb aquell marit que només pensava en ell mateix. Però la situació va canviar quan, en començar a aparèixer en escena les seves tres nétes, els fills van reclamar-li les seves cures. Les nenes recorden bé aquells bocates esplèndids amb els quals els venia a buscar al col·legi. Les llaminadures sempre desmesurades amagades a la bossa; el seu amor sense límits sempre disposat per embolcallar-les.

Eugeni Madueño

Candelaria i Felicidad, amb la que ha conviscut en els darrers anys de la seva vida, al pis del carrer Irlanda

SANT FRANCESC

Deixo la meva glosa per demà, avui l’ompla l’Eugeni Madueño, amb un esplèdit escrit, dedicat a la seva mare. Però no vull deiar d’evocar sant Francesc, potser l’home que més ens recordo la persona de Jesús i que, malgrat la seva exegaradíssima vida tan pobre, ens ha deixat la seva vida com un cant alegre, i una admiraciño profunda envers la creació. Que tingueu una bona festa del sant!

3 Comments on "Evocació de la Cande, una dona del Fondo"

  1. Eugeni, quin bon retrat de la teva mare i dels teus germans. Amb matiços semblants m’has fet recordar la meva mare, el seu mateix i llarg viatge de Cordova a Barcelona ( 1960) amb el sevillano, sola en el tren amb 6 dels seus 7 fills. La força de les nostres mares per tirar endavant segur que venia del gran amor vers als seus fills.
    Gràcies pel teu escrit.
    Una abraçada
    Ferran

  2. Albert Fabà | 4 octubre, 2021 at 11:46 | Respon

    Quin escrit tan bonic, Eugeni!!

    Albert

  3. Eugeni, encara que no hi vaig ser present en l,acomiadament de la teva mare, sí que us vaig tenir present en el pensament!

Respon a Anna Saura Cancel·la les respostes

El teu e-mail no serà publicat


*