Parlava dels botellons amb uns amics i amigues després que TV3 ens mostrés el que es va viure en la trobada de 40.000 joves a l’Avinguda Maria Cristina. La tele ens va mostrar com quedà el lloc i insistí en els aldarulls. La primera reacció en contemplar-ho és condemnar aquesta mena de trobades, sobretot pels desordres que s’hi produeixen, la trencadissa de botigues, el desmesurat consum d’alcohol, les baralles, els robaoris, la violació d’una noia… Hauries dit que el joves eren una colla de nens mal educats i gamberros (deixant de costat els energúmens que es fiquen en totes les manifestacions per fer mal). Però jo vaig dir als amics: ¿us heu fixat en la cara innocent i joiosa que fan aquests nois i noies? ¿En com miren la càmera i somriuen, com qui fa una proesa? Aquests joves podrien ser els vostres fills que viuen la festa (el botellot) com una victòria, ja mig superada la pandèmia, i desobeint unes norVes restrictives que creuen excessives, que els impedida trobar-se, ballar, beure, cantar… ¡Vigilats per una policia que veuen com enemiga!
Aquests joves pertanyen a una generació que és molt diferent de la dels seus pares i, no diguem, de la dels seus avis. Han crescut en una societat que no els assegura el futur. I, a més, en una societat que ha estat qualificada de líquida perquè no té principis ni normes morals, ni valors que s’imposin, una societat en la que els costums han envellit i, el jo, l’individualisme, la llibertat personal són el màxim valor.
Que els joves esdevinguin amos de la seva vida és molt positiu. Però nosaltres –i la societat en general– ens hauríem de preguntar quins principis i quins valors els hem tramés. Quan se’ls presenten objectius tan atractius com la lluita contra el canvi climàtic són els primers en apuntar-s’hi. Però la societat en la que viuen és molt lluny d’oferir-los uns valors positius i atractius. Només cal veure la televisió, els anuncis, les sèries que emet; o escoltar els polítics, per adonar-nos de la vacuïtat del que se’ls ofereix.
No, a mi no m’agrada el caire que els botellons acaben agafant; però admiro l’empoderament dels joves, la seva força i l’esperit rebel amb que actuen.
Jaume, tal com m’has dit per telèfon, adjunto el text que et vaig enviar ahir abans de llegir la teva glossa d’avui.
“Comparteixo amb tu, benvolgut Jaume, la meva breu reflexió, encara que sigui per WhatsApp, sobre el tema dels joves i la seva forma de viure l’oci.
En primer lloc, s’ha de tenir en compte que són joves i que, com tota persona, tenen dret a gaudir del seu temps lliure. Ara bé, no cal dir que no tots els joves es comporten de la mateixa manera. La qüestió, des del meu parer, no recau tant en el fet de divertir-se, sinó en com ho fan alguns. Arran d’això, caldria valorar què veuen i què els hi arriba del seu entorn més proper.
Ells no són els únics “culpables” de res. Jo crec que, si s’hagués d’assenyalar un “culpable”, seria, en tot cas, la forma que té la societat actual d’entendre l’esbarjo i l’oci, i el menyspreu generalitzat que rep el jovent en moltes de les seves propostes d’oci i també de caire cultural. Caldria fer un exercici en grup sobre quin exemple s’acostuma a donar als nostres joves.
Insisteixo: no tots tenen la mateixa actitud, molts d’ells potser tenen un futur prometedor si, això sí, s’ho permet la societat. Amb tot, tampoc hem d’oblidar com ha afectat la pandèmia a tothom, també a ells i a l’empenta i ganes de viure pròpies de l’edat i d’aquesta bonica etapa que ara els hi toca viure (i aprendre a entendre-la) de prop.”
Una salutació ben cordial!
Totalment d’acord amb la teva reflexió.
De vegades, per no dir casi siempre,ens quedem en el primer que arriba als nostres ulls i, de vegades, per no dir casi sempre, cal aprofundir molt mes i, Fer un ejercici crític on estem implicats tots plegats. Realment tot el que afecta al jovent , ens afecta a nosaltres, a tots , a la nostre esperança i produeix molta tristo.
Totalment d’acord amb la teva reflexió Jaume .
De vegades, per no dir casi sempre, ens quedem en el primer que toca als nostres ulls i, de vegades, per no dir casi sempre, cal aprofundir molt mes i, fer un ejercici crític on estem implicats tots plegats. Realment tot el que afecta al jovent , ens afecta a nosaltres, a tots , a la nostre esperança i produeix molta tristo.