Ahir va ser la darrera nit que en Jaume ha dormit al piset de Roma, 40, un àtic sense ascensor al qual tots els mortals (menys ell) arribem esbufegant. Allà ha passat els darrers cinc dies –després de tenir l’alta del centre sociosanitari– ordenant llibres, documents, papers, fotos, roba, llapissos de memòria, discs durs i cables elèctrics. Un arsenal que, degudament apilat i ordenat amb caixes, prestatges i bosses, han transformat el pis –segons ell mateix em diu a l’acomiadar-me– en “un divertit mercadillo“.

La feina de desconstrucció ha estat feixuga. I emocionalment dura. Desmuntes la teva vida, en certa manera. Cada cosa que tens al teu abast evoca una història, recorda una o vàries persones, et situa en un lloc o et produeix unes emocions. Decidir què te’n portes i què llences, què dones o què transfereixes, a més de pesat i entretingut, implica molt desgast intern, molt esquinçament.

En fi, que convertir el pis en un mercadillo no deu haver estat fàcil per a ell. Tampoc veure com les seves coses van encaminant-se a destinacions diferents. Ahir els amics ja es van endur a les Germanetes els estris personals, llibres i roba que s’emporta a la nova destinació. Altres bosses de llibres, de fotos, de records… s’encaminaran cap a la biblioteca del Fondo. Unes altres potser arribaran a ocupar l’espai digne que es mereixen a l’Espai Sayrach del mateix centre cultural. I, altres, les més delicades, les més carregades de significat, esperen al passadís, al rebedor, a les prestatgeries, identificades totes amb cintes de paper amb el nom del destinatari escrit amb retolador. Un àlbum de fotos per a un. Un cendrer per a un altre. El vell ordinador, per a un tercer. Les figures del pessebre pels meus néts.

El mercadillo acaba de pressa amb les existències. El llegat material d’en Jaume és petit. Però extraordinàriament valuós si considerem que cada cosa és important, no tant pel seu valor material, sinó per la quantitat de somnis i de desitjos que ell li ha projectat. Posem per cas el llibre d’actes que recull les reunions del grup del ‘Forum-Grama’. O dels àlbums de fotos de les excursions realitzades al llarg de la seva vida amb diferents grups de joves o adults. O el conjunt de la seva producció intel·lectual, aglutinada en una dotzena de llibres i milers de gloses i textos publicats en format digital o en paper.

-Vinga, s’ha acabat la feina– diu en Jaume, i proposa a l’Albert que baixi al súper dels pakis a comprar quelcom que ens tregui la calor i ens permeti brindar.

Aviat tenim de tornada a l’Albert amb una Xibeca ben freda i uns vasos de plàstic a punt. La Loli, l’Elena, la Geli, el Manel i jo ens queixem que aquell pis és un forn.

–Si no hi penses, no la sents– diu en Jaume revelant una seva manera d’anar per la vida.

Però ni la cervesa, ni l’aigua freda de la nevera, ni el consell filosòfic del Jaume no ens treuen l’aclaparament que sentim. Deu ser que no és només culpa de la calor.

Eugeni Madueño