Demà, si Déu vol, em trasllado a la residència de les Germanetes dels Pobres. Avui acabaré de recollir el què m’haig d’endur, després que durant aquests darrers dies he estat preparant la mudança amb la inestimable ajuda de les meves amigues i amics. S’han encarregat de tot –la Loli, la Geli, l’Elena… i l’Eugeni, que a més s’ha encarregant del paperam que en el nostre país s’exigeix per tot.

Confesso que la mudança em costa. Però afegeixo de seguida que tinc molta sort, de poder anar on vaig, i que estic  segur  que el canvi m’obrirà nous horitzons. La vida té els seus alt i baixos. I com diu Kavafis en el poema que Lluís Llach ha musicat, és un camí llarg, l’anada a Ítaka, en el que cada passa que donem ens enriqueix. El mateix entrebanc que m’ha suposat l’ictus m’ha fet adonar com mai de l’immens valor de l’amistat.

Deixo Santa Coloma però la mica de distància d’on vaig me la farà més propera. Vaig a Barcelona, la ciutat on vaig néixer, i això també em fa il·lusió. Espero seguir escrivint –si puc cada dia–, i intensificar amb tots vosaltres (inclosos els amics i amigues que dic invisibles), la relació que tenim.

Fins sempre!

AGRAÏMENT

Agraeixo a les persones que han escrit al Capvespre un comentari, expressant-me el seu afecte i desitjant-me que em millori. Un missatge fins m’arriba de lluny, de Mèxic. A tots i totes, coneguts o no, us porto al cor. I us avanço que si tinc temps demà penso dedicar la glosa a aquesta mena de comunió que es crea a través del Capvespre.