Arribat l’estiu sento la necessitat de trencar el ritme del capvespre i fer vacances. Tinc por d’acabar escrivint per rutina, de repetir-me. També, en no arribar-me quasi mai cap comentari, que el blog es converteixi en un soliloqui, i la pregunta de si interessa a algú em ve sovint. I afegeixo –i això em pesa molt!–, que des de fa un temps sento la necessitat d’acabar coses que tinc pendents, i que no trobo temps per dedicar-m’hi. Per tot plegat decideixo  fer “vacances” del capvespre “escrit”, encara que esporàdicament –si les circumstàncies ho propicien–, penjaré alguna glosa.

Acompanyo aquesta nota amb una fotografia d’uns xiprerets dels meu planter. Tenen quatre mesos i s’han estirat força. Però costa d’imaginar que d’aquí a uns anys tindran més de deu metres… ¡La vida, sempre sorprenent!

Tenir cura dels  arbrets em fa forta la creença en un demà cada dia millor. Espero que les vacances, el descans, el contacte amb la natura i respirar l’harmonia i la vitalitat que desprèn inundi el meu esperit.

I ho desitjo per a totes les persones amigues, amb les quals el capvespre ens ha estat relacionant.