El monestir es coneix com Sant Ponç de Corbera perquè és més a prop d’aquesta població que de Gelida, territori al qual pertany. Un monestir que jo no coneixia, tot i trobar-se tan a prop de Pallejà, on vaig sovint, com ahir que vaig passar el dia amb la meva cunyada i cunyat i alguns dels meus nebots.

El camí que t’hi apropa és sorprenent. Passes per la ruta que em duia a Vilaranca i per pobles que han crescut molt, i per una increïble proliferació d’urbanitzacions que omplen l’accicdentada vessant nord de la muntanya d’Ordal, en un seguit de corbes, de pujades i baixades pronunciadíssimes, fins que quan et sembla que no hi arribaràs mai, t’endinses en el bosc i apareix, la vetusta mole de l’església de l’antic monestir benedictí.

Mil ays enrere. Segle XI. Una obra d’estil romànic llombard, que trobo estranya, macissa i un punt matussera. M’impressiona, sobretot per la sensació que em produeix en imaginar la vida que hi farien els monjos i la gent d’aquests topants. I pensar en com ha canviat la vida, ara que ja parlem d’instal·lar-nos a Mart!

Mil anys més ¿com seran l’Ordal, Gelida, Pallejà… la Terra sencera?

i