A les 7 de la tarda ens trobarem a la plaça de la Vila per rebre la flama del foc que ens arriba del Canigó. Una festa antiquíssima a Catalunya, que ve dels temps prehistòrics, relacionada amb el solstici d’estiu, la nit més curta de l’any. Imagino amb quina alegria aquells pobles que vivien tan estretament lligats a la natura, ho celebrarien. La foscor els produïa basarda, i se’n protegien amb el foc.

Amb el pas dels anys el poble català ha anat fent de la festa un símbol del país, i avui ve a ser com un gran sagrament: centenars de persones d’arreu pugen al cim del Canigó, la muntanya que ens representa, i del foc que s’hi encén en baixen una flama a totes les contrades, on s’encenen fogueres com un símbol de germanor.

Un símbol que avui és més viu que mai, més carregat de sentit. Un símbol de la lluita que sostenim no només contra la foscor de la nit física sinó contra la foscor que ens oprimeix, com a poble que aspira fer de Catalunya una nació lliure i, de manera especial, a favor de la nostra llengua.

Amb quina il·lusió m’acostaré a la flama que ens arriba del Canigó, i en prendré una espurna!