Des que vaig saber l’operació de maquillatge que arran dels indults Pedro Sánchez muntava al Liceu em va agafar un malestar gran, i no tant pel protagonisme del polític espanyol –de qui ja és conegut el seu malabarisme per mantenir-se al poder–, sinó veure que polítics catalans suposadament independentistes hi donaven suport, malgrat contemplar que s’hi adhereixen  amb entusiasme els representants del poder econòmic de Catalunya, i els qui havien aplaudit la repressió.

Però la notícia d’última hora d’ahir va ser per mi una alenada d’aire fresc… El Consell d’Europa aprobava el report que denunciava l’empresonament i persecució dels polítics catalans pel simple fet de sostenir idees que el govern no accepta, i per manifestar-se al carrer, i ho feia equiparant Espanya amb Turquia, cosa que sulfura al govern espanyol.

Em satisfà, sobretot, perquè questa clatellada que el Consell d’Europa dona a Espanya confirma el que fa molt de temps remarco: que en el procés el gran protagonisme no està en els representants dels partits –un joc que acapara l’atenció dels tertulians i dels periodistes–, sinó en la gent. Pedro Sánchez i els socialistes amb ERC i en part Junts, diuen que ara és el temps del seny, de corregir els errors i de tocar de peus a terra… Però ja ni es van atrevir d’anar al Liceu perquè senten el buf al clatell de la gent que els acusa de baixar-se els pantalons.

Que no s’adonen, els comentaristes, que qualsevol dia Pigdemont pot tornar i que el futur el decidirà el poble des del carrer?