Ahir vaig ser en una primera comunió familiar. Una celebració d’un sol nen, la pandèmia les ha dispersat i els nens i nenes l’ha fan quan poden, cadascú pel seu compte. Una festa simpàtica i bonica pel protagonisme que hi tenen els infants, com vaig dir també dies enrere referint-me a la festa del Corpus, pel paper que hi juguen els nens i les flors, que la converteixen en un cant a la innocència.

El capellà en la d’ahir va subratllar el protagonisme infantil. El nen va estar tota l’estona al presbiteri i la cerimònia va ser un tendre diàleg del capellà amb el nen, amb preguntes dirigides als pares i als companys i amics del nen que feia la primera comunió. Una festa infantil sense deixar de ser religiosa, una missa amb consagració i tot, en la que els adults també vam combregar.

Un lloable esforç per acostar la cerimònia al nen i als emocionats familiars, però que a mi em va semblar una teatralització, que posa en evidència el contrast que es produeix entre la celebració litúrgica i la festa social. Vaig pensar un cop més en la conveniència de mantenir viva una tradició, que ja forma part del ric folklore social, alliberada del contingut religiós que, a més, diria que s’escapa de la capacitat cognoscitiva del nen. Unes primeres comunions que solen ser també l’última.

Més que mantenir-ne el caràcter religiós ¿no seria millor remarcar-ne els aspectes folklòrics i humans, deixant que el nen, de gran, decideixi en què creu?