Fa goig veure els ciclistes córrer per la ciutat. Disposar, com aquí a Santa Coloma, de pistes exclusives en les que poden anar al seu aire, sense posar en perill les persones que caminem per la mateixa via. Poder fruir d’un circuït que arrenca de la vora del mar, a Sant Adrià, i que pujant riu a munt, vorejant la ciutat, arriba a Sant Jeroni de la Murtra. Força quilòmetres per als ciclistes! Llavors, però, hi ha ciclistes que s’endinsen pel parc i que es fiquen per senderols que són el goig dels aficionats a la bicicleta de muntanya, però que la maltracten.

És l’aspecte negatiu del ciclisme. No dubto que a aquell que li agrada córrer l’ha d’apassionar seguir els caminois difícils, evitant els obstacle i assaborint el paisatge. Llavors la bicicleta és un perill. Més d’un cop m’he hagut d’apartar perquè pujant cap a una ermita de sobte veig sortir de la malesa un ciclista, que se’m tira al damunt. Això a part, les rodes van converint els senderols en reguerots, que les pluges acaben de fer intransitables.

És el problema de quan un esport, una afició, un lloc bonic… es posa de moda. De quan un oblida el civisme i només pensa en ell. També és el problema que neix de la falta d’ordenació dels espais públics i de no posar vigilants que facin complir les normes que regulen l’ús del territori.

…fins que el nostre país s’assembli als països de “nord enllà”.