Dijous passat en parlar de la projectada supressió d’un bon nombre de parròquies al bisbat de Barcelona, vaig apuntar que tot i la reducció dels llocs de culte jo els mantindria oberts perquè, quan no s’hi fessin activitats culturals i socials, oferissin a la gent la possibilitat de passar-hi una estona, en un ambient de recolliment. Llocs on el silenci es fa present i on l’esperit s’obre a un més enllà, desconegut, però sentit.

I em ve a la memòria la conversa que vaig tenir amb una parella, a Bossòst, tot baixant muntanya avall. No els coneixia, jo estava fotografiant un camp ple de narcisos quan la noia em va preguntar com es deien aquelles flors. Ells van seguir muntanya amunt, van anar més lluny i en tornar em van trobar que jo ja baixava, i se’m van ajuntar. Vam parlar de la bellesa d’aquell lloc i la noia em va dir que no eren creients però que es volia casar per l’església, mentre que el noi s’exclamava que no ho trobava coherent.

Al preguntar-li perquè volia fer-ho per l’església em va dir que tot i no creure, li agradava entrar en el temple perquè allí, en el silenci,  en la foscor i sola, sentia com un més enllà i volia que en casar-se la cerimònia no fos un simple contracte davant del jutge, sinó viure-la sentint aquest més enllà. Quan ja arribàvem a baix i a l’altra costat del riu Garona es veia el poble presidit per la bonica església romànica, els vaig dir que la fe no era acceptar un catecisme, sinó perseguir el més enllà de tot, i que jo el cercava seguint l’extraordinària figura de Jesús. Em seblava que la noia ho escoltava com emocionada…

No els he vist mai més. Però sovint, en recordar aquella conversa m’ha vingut la imatge dels dos deixebles d’Emaús, als quals se’ls obriren els ulls de la fe tot fent camí amb Jesús.