Ahir ens vam acomiadar del Joan. A mi em va tocar dir unes paraules però hauria preferit callar, i que fos el silenci, que parlés d’ell. Les moltes persones reunides a l’Església Major expressaven meravellosament qui era en Joan Moran. Familiars seus, companys capellans, la gent d’on havia reballat com a obrer i, en especial, les nombroses persones del barri del Raval.

Tothom va subratllar la seva bondat. A mi m’hauria agradat ressaltar el seu amor per la natura. El molt que li agradava anar d’excursió i viatjar! Fa ja molts anys que vam crear el grupet de sortides d’un dissabte al mes, amb una primera excursió al Matagalls. Excursions per Catalunya, excursions per Espanya, la inoblidable setmana passada a França a les gorges del riu Tarn! I les hores que passava a casa mirant mapes, llegint llibres dedicats a la natura i fent, imaginant-los, els itineraris il·lustrats de les guies que tenia.

Em semblava sentir el Joan cantant amb la seva bonica veu la cançó de Lluís Llach, que a ell li agradava tant: “Quan surts cap a Ítaca / has de pregar que el camí sigui llarg, / ple d’aventures, ple de coneixences […] que siguin moltes les matinades / que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven”.

Un camí que hem fet junts molt de temps. ¿Com no recordar-lo? Fins que ens retrobem a Ítaca!