Ahir vaig ser una bona estona amb l’oculista. Porto ja uns quants anys que em diuen que m’han d’operar de cataractes, però en cada visita em deien que no encara, fins ara, que ja m’han apuntat a la llista d’espera.

Em van sorprendre les revisions que em van fer. Primer, la lectura habitual de números. “Quin número veu?” El 6 . “Molt bé”. El canvia: “I ara?” El 4, el 9, el 7… Cada vegada la figura és més petita, fins que em rendeixo: “No, ara el veig borrós”. Llavors surto al passadís i em diu que em tornaran a cridar. Som molt poques persones, les que esperem. La visita va com una seda: abans d’entrar al CAP hem esperat que el noi que és a la porta ens cridés pel nom. I ara, amb molta puntualitat, entro al despatx, surto, torno a entrar, surto de nou i torno a entrar…

Em sorpenen les màquines, amb les que m’acoplo. En una haig de fixar la mirada en un punt vermell mentre la sanitària em va descarregant intenses bufades d’aire. En una altra veig com la bola de la Terra, una imatge marronosa molt bonica. En una tercera i no recordo si encara en una quarta haig, de mirar el punt d’intersecció de dues línies vermelles que brillen molt, sobre un fons verd… mentre rebo la descàrrega d’encegadors espetecs lluminosos. Quan surto, tot ho veig borrós durant una bona estona.

No puc deixar de preguntar a la infermera –o auxiliar–, si m’ha vist l’ànima. Amb aquests artilugis, cada dia més perfectes ¿arribarà un dia que ens veuran l’ànima?