
L’Elvira no podía anar-hi i el Josep va tenir la delicadesa de convidar-me que l’acompanyés al Sagarra, on es projectà el film disbuixat, titulat Josep. N’havia sentit a parlar molt, i molt elogiosament. Ha rebut molts premis i la veritat és que és preciós. Narra la vida del pintor Josep Bartolí qui, havent lluitat contra Franco, en fugir a França acabada la guerra, caigué en l’inhumà camp de concentración d’Argelers.
De la pel·lícula haig de subratllar la història, el dibuix i la música. La música és de Sílvia Pérez Cruz, i hi juga un paper importantíssim. Les percussions monosil·làbiques del començament, mentre veus la despullada i punyent imatge del camp de concentració, ja t’introdueix en la historia onírica, que no et deixarà fins al final. És tot el film que et submergeix en un món estrany, amb un dibuix a estones durament esquemàtic que juga, alhora, amb el paisatge, amb el cel… vistos com quan somies, i que contrasta amb objectes i fragments d’un realisme fotogràfic, i amb el duríssim argument.
Però sobretot és la densitat humana que emana tot el film, el què t’trapa, la narració que fa el guàrdia amic del Josep, agonitzant al llit. Vell i decrèpit, a estones tan absent que ni reconeix el net a qui li explica la seva vida i la de l’amic. El patiment al camp d’Argelers, la brutalitat dels guàrdies, la humaníssima amistat que van viure els dos, la fuga del Josep i la cerca de l’estimada Maria –que no trobarà mai–. Molt de dolor, la guerra fratricida, la maldat… Però tot sublimat per la mirada compasiva i tendre amb la que Josep ho viu.
Un viatge profundamente humà que et fa creure, malgrat tot, en la bellesa i en la bondat.

Sigues el primer en comentar on "‘Josep’"