Feia goig, ahir, la plaça de la Vila, tot el dia tan plena de gent, fent cua per comprar un llibre, asseguda prenent una beguda, enraonant, rient, celebrant la Diada de Sant Jordi com un cant a la vida, el retorn a la normalitat.

I això ha estat a tot Catalunya. Em feia feliç, a la nit, veure als informatius que fins en els pobles més petits s’havia celebrat el dia de Sant Jordi amb la mateixa il·lusió, amb els llibres i les roses i la gent, tan feliç. Una mostra –ho vaig veure així– de la vitalitat del poble, i l’expressió d’una manera de ser, una celebració que retrata l’ànima de Catalunya.

Com la primavera que esclata arreu, i a cada lloc ho fa com li dicta la terra. Els rius es refan amb l’aigua que baixa quan es fon la neu de les muntanyes que hi ha més amunt, i els camps somplen de les flors autòctones i, com sempre, tornen les orenetes, les cigonyes i els falciots, i les platges s’obren a la gent… El país viu i el nostre reviu mostrant la seva ànima millor. ¿Com no creure que ara, quan la gent vol un país nou, tranquil, bonic i culte, un país que cada any celebra la festa de la rosa i el llibre, no viu ja la primavera definitiva?

La festa, tot i coses tan greus com la pandèmia, no deixa de dir-nos que la princesa sempre guanya!