Avui Chema Corral presenta el seu llibre sobre el PSUC a Santa Coloma, des de l’any 1936 fins que guanyà les primeres eleccions democràtiques, el 1979. Personalment amb el PSUC hi he tingut una estreta relació com a regidor a l’Aujntament per la llista que encapçalà Lluís Hernández, el capellà comunista. Però jo hi vaig ser com independent, mai em vaig afiliar al PSUC, ni mai vaig fer meu el marxisme, tot i reconèixer que la visió del món de Karl Marx toca aspectes essencials de la història humana.

Quan era al col·legi l’admirat profesor de Literatra Josep M. Boix i Selva, traductor al català de la gran obra El Paradís Perdut, ens va dir que el gran poema del segle XX hauria de versar sobre la transcedent revolta russa. Més tard, quan era al Seminari, durant un curs sencer vam tenir una assignatura dedicada al comunismo: per veure’n el perill i trovar arguments per combatre’l. ¡Qui m’havia de dir que al cap d’uns anys coneixeria l’Antoni Gutérrez Díaz a la Facultat de Medicina, que el perdria de vista i que, ja ordenat capellà, el retrobaria després d’estar a la presó una pila d’anys, i que reprendríem l’amistat, sent ell ja secretari general del PSUC.

No sé i el Chema en parla,en el seu llibre. Durant un temps, el Perico Núñez (vicari de Santa Rosa) i jo ens reuníem amb el Guti en la parròquia de LLefià, amb el rector, que era  Joan Carrera, futur bisbe auxiliar de Barcelona. No és que el Guti ens volgués fer del PSUC però sí que féssim nostre l’objectiu que propulsava el PSUC, per després de la imminent caiguda de la dictadura, que resumia amb l’eslogan “llibertat, amnistia i estatut d’auonomia”. Xerrant amb ell, em ferí la máxima comunista que em soltà, que deia que l’Església era l’opi del poble perquè en lloc de fer que el poble es rebelés contra la injustícia, l’amansia, consolant-lo amb la promesa del paradís al cel.

Puc dir que el PSUC m’ajudà a ser més cristià, a dedicar la meva vida al bé de la gent.