Fa ja més d’una setmana que trobo nispros al colmado dels `paquistanins del meu barri. És una de les fruites que m’agraden més. De tamany i forma d’un ou, de colot taranjo, la seva carn és sucosa, compate, d’un sabor que alterna la dolçor i l’acidesa, fàcil de pelar, i que conté quatre o cinc pinyols que es desprenen amb molta facilitat. A més de trobar-los molt bons em recorden els meus estius a la casa pairal de la meva mare, on vaig passar els estius de nen i d’adolescent. Hi arribàvem així que acabava el curs escolar, a final de juny, i a l’hort ens esperava un gran nisprer, carregat de nispros.

El nisprer diria que entre nosaltres és un arbre poc valoat. No obsant, arreu en trobes algun exemplar, en un jardí, en la mica de terrassa que hi ha en moltes torres, fins en saloberts tancats… Molt a prop de casa on visc, al carrer Alella, hi ha un nisprer que sobresurt de la barana d’una petita torre. Hi passo per sota gairebé cada dia, i quan n’és el temps, com ara, és ple de nispros que ningú cull i que cauen a terra, quan ja sóm molt madurs.

Dedico la glosa a aquest fruit com un exemple de les petites coses que tenim  l’abast, i que ens donen goig. Si ahir parlava dels xiprers, la mena d’arbre estimat per la seva bellesa i noblesa, avui parlo del nisprer, com l’estiu que vaig ser a Alins elogiava els gerds i les pomes que trobava en estat silvestre en camps abandonats, quan sortia d’excursió.

Temps grisós, el d’aquests mesos de pandèmia. Però no deiexen de venir les fruites saboroses, que elogiava l’excels Josep Carner.