Vaig conèixer Mihoko Ono quan anys enrere el Centre de Normalització Lingüística l’Heura me l’assignà com a companya de pràctica de conversa en català. Moltes tardes parlant de mil coses. Sovint parlàvem del seu país, de coses i de maneres que ella m’havia d’explicar en català, i per mi era com un descobriment d’un món i d’una cultura tan llunyana com és la japonesa, de la qual en coneixia només uns films preciosos i l’obra d’un parell de novel·listes nipons, extraordinaris.

M’agradava dibuixar mentre enraon“avem petits escenaris en una pissarra manual que tenia al localet de Fòrum-Grama. Un dia era un paisatge, un altre unes figures humanes, o una habitació… Em semblava que pronunciant les paraules en català alhora que li mostrava el dibuix corresponent, les paraules se li quedarien més gravades.

I resultà que ella em digué que era pintora, i un dia va fer una exposició a Can Sisteré, una pintura fantasiosa d’un realisme màgic. I ara, ahir, vaig tornar a Can Sisteré on Mihoko Ono presenta una exposició amb el títol “L’instant que no torna”, absolutament diferent. Quadres en paper blanc amb imatges abstractes amb tots els colors del negre. Com diu Jordi Garrido en el catàleg de mà, pintures que “fugen de la superfície entrant en la profunditat del buit”, partint del convenciment que “la vida és una oportunitat que cal contemplar”. O “simplificar la realitat per apreciar-ne els instants més bells, com ho fan els haijin (poetes que escriuen haikus), amb pocs elements disposats en la seva justa mesura”.

Vaig estar estona contemplant els quadres, i sí: em vaig adonar que estava més atent al que jo sentia que no pas al que veia.