Arribem a dijous sant, per mi  el dia més emotiu de la setmana santa, perquè és el dia que Jesús es mostra més confident i parla obertament del que sent. Un cop asseguts a taula, diu als que l’acompanyen: “Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual, abans que em matin”. M’imagino la tristor que s’apoderaria d’ells, sobretot quan afegeix que ja mai més celebrarà amb ells la pasqua.

Llavors, com a cap de taula fracciona el pa  i els en passa una llesca a cadascú, i agafa l’ampolla de vi i els omple els vasos. Se’ls mira, s’emociona i els diu: Quan jo no hi sigui i us torneu a trobar, quan us repartiu el pa i el vi recordeu-vos de mi, i penseu que jo estaré amb vosaltres. I els consola pel fet que arriba a la mort perquè ha estat fidel a la missió que s’havia proposat; i que el seu sacrifici, enlloc de posar fi a l’ideal que ha estat perseguint de fer un món més bo, més humà, ara prendrà una embranzida imparable.

Ho havia dit: ningú estima tant com qui dona la vida pels qui estima.

I l’amor és el llevat del regne.