Quan surto a caminar l’hora diària, m’agrada seguir carrer Roma enllà, fins que l’autopista em deté. Vaig pel carrer Holanda i torno pel de La Gran Bretanya. Els carrers són amples i planers, amb els edificis baixos; magazems de venda a l’engròs, sempre amb poc moviment i els dies de festa, tancats. Amb prou feines hi circula cap cotxe o hi trobo alguna persona.
Hi vaig perquè hi respiro calma, sense sorolls i sempre banyat per la llum del cel net i assolellat. Molt asfalt, certament, però no deixa de meravellar-me la força amb què un munt d’herbes treuen el caparró entre el ciment, i floreixen. Herbes i flors humils,que si t’atures a contempla-les, et meravellen. Com aquesta de la fotografia; vaig pensar que l’herba que la va fer és mereixedora del premi Nobel. Amb només un color i amb una matèria simplicíssima, ha creat una obra d’art.
Quan torno cap a casa ho faig pel carrer de La Gran Bretanya; a la vorera de la banda mar hi ha els magatzems mentre que a la oposada s’estén el vessant de caiguda del turó conegut amb el nom del Montserrat dels Pobres, perquè el corona un cojunt de roques. Un vessant molt degradat, ple de llaunes buides, de draps, de plàstics, de cartrons i fustots, i tota mena d’andròmines. És el testimoni de quant lluny massa gent està del miracle de la natura.
Però la vida no es rendeix i esclata meravellosament arreu, per poc que trobi un caminet.
n o t a : amb el canvi d’horari em vaig confondre i vaig penjar les gloses d’ahir i d’avui, tocades les 9, que és quan l’ordinador expedeix areel capvespre. Per això no l’heu rebut ni avui ni ahir, encara que els trobareu si els cerqueu. Demá espero haver regularitzat el ritme.
Sigues el primer en comentar on "Per Montigalà"