Vol ras

Ja fa anys que vaig veure el film de Bernardo Bertolucci L’últim emperador, que em va agradar molt perquè em permetia veure de prop la vida d’un personatge tan mític i tan amagat com la d’un emperador de la Xina. Els monarques, i no diguem els papes de l’Església católica, semblaven personatges extraterrestres. Per a mi, sobretot! el sant pare. D’ells només en coneixíem la vida pública, i amb Pius XII la mitificació assolia un grau impossible.

Va ser  amb els anys, quan el periodisme modern i els nous mitjans, especialmente la televisió, van començar-se a ficar en la vida privada d’aquestes figures, que en vam conèixer, d’ells,  l’aspecte més humà. La película de Bertolucci era com si entressis al Palau, i poguessis veure l’emperador des que era nen, fins que, amb la revolució comunista, era a la presò on vivía en unes condicions infrahumanes. ¿Què feia, com l’educaren de nen, com era la seva vida privada? També hi va haver un llibre –més recent, El Papa Borgia de Joan F. Mira– que m’introduí en els intríngulis de l’apassionant vida d’un pontífex.

Ara dels monarques i dels papes– i de tothom—ho sabem gairebé tot. I fins se’n fa bromes i escarni i, sinó, que l’hi preguntin a l’emèrit. Rei per una qüestió tan anormal com tenir la sang blava; o “per la gràcia de Déu”! Just ara estic llegint l’interessantíssim llibre de Vicenç Lozano Intrigues i poder al Vaticà, que és com si amb el periodista entrés en el món en el que es mou el Papa i els cardenals, i descobrís l’impenetrable Església secreta, no amb els ulls de la fe i de la devoció, sinó amb la mirada terrenal.

 Que no és dolent, que caiguin els ídols! Al contrari: és bo veure les persones com són. Fer-te una idea de com n’és, de dolent i de bo, el nostre món.  

1 Comment on "Vol ras"

  1. Agustina Rico | 21 Març, 2021 at 17:51 | Respon

    En la línia del que exposes avui, estic llegint Les hores greus, el dietari del president Quim Torra (si no vaig equivocada, als expresidents se’ls maté el títol de president tota la vida). Si bé d’una banda em fa un cert pudor llegir com exposa els seus moments de feblesa i de dolor, d’una altra trobo admirable que una persona d’aquest nivell polític -i encara més un homne d’una certa edat, amb el que comporten tots dos factors- exposi les seves vivències i els seus sentiments (també els d’alegria, enyorança, amor…)i opinions d’una forma tan directa. Som al segle XXI i el que fa uns anys era impensable, ara ja no ho és, per bé i per mal, crec que sobretot per bé. És cert que Torra no és un professional de la política i trobo lògic que hi hagi qui pensi que aquest grau “d’humanització” pot banalitzar o pot no ajudar la institució que representa, però jo no veig així. Sense entrar en els motius pels quals ha escrit el llibre (els llibres ja que n’hi ha continuació)ni en l’oportunitat, o no, del moment en què ha aparegut.

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*