A sant Josep se’l sol representar com un home vell, remarcant subliminalment la virginitat de Maria. Ja els evangelistes, amb l’afany d’identificar Jesús amb el messies aunciat pels profetes, descendent del gran rei David i fill d’una noia verge, crearen la trama de la concepció virginal de Maria quan encara no havien viscut junts, amb un Josep que no entenent res, decideix deixar-la, fins que un àngel li anuncia que la concepció ha estat obra de Déu. ¡Amb lo fàacil que hauria estat dir que els joves esposos gràcies a Déu esperaven un fill!

Un cop que es conclou aquest passatge amb la fugida de la bombolla familiar cap a Egipte, de Josep no se’n diu res més, excepte quan les persones per referir-se a Jesús als inicis de la seva vida poública, el reconeixen com “el fill dels fuster”.  Però a mesura que l’Església creix la litúrgia i la teología es desenvolupen, i el santoral agafa protagoisme; i, com no podia ser d’una altra manera, sant Josep esdevé una figura preeminent del culte catòlic.

Afortunadament la societat s’ha anat secularitzant i la crítica i els avenços de la Història han propiciat que els biblistes (creients i no creients) cerquin el Jesús real, el Jesús anterior a la figura fruit de la fe, que remarcava gairebé exclusivamente la relació filial de Jesús amb Déu-pare. Un procés que ha permès girar els ulls cap al Jesús humà, que és el que traspuen els Evangelis i els Fets dels Apòstols, i recuperar l’esperit genuïnament cristià.

¡Sant Josep com qualsevol altre pare! L’home que estima la seva dona i que es  desviu pels seus fills. ¿Trobaríem cap imatge millor del pare de Jesús de Natzaret?