Ja fa l’any que vivim afectats per la pandèmia. Un any difícil, dramàtic, que ha trasbalsat la nostra vida en múltiples facetes. En primer lloc, per la mort. Ha estat el més dolorós, i així ho constataven ahir els testimonis que tot el dia van esquitxar els programes televisius. Perdre un ésser estimat sense poder-lo acompanyar, i morir sol, sense l’escalf dels teus! Va ser el que més van subratllar els metges, les infermeres, el personal sanitari. I, a sobre, la impotència de fer front al mal. Una malaltia nova, desconeguda!, i amb una sanitat (una de les millors del món!), delmada per les retallades, per la falta de mitjans i de professionals…

Moltes morts i molts malalts. I les seqüel·les en la ment i en l’ànim de la gent. Un amic ens ho deia: “Ara m’adono que la pandèmia m’està afectant. Estic com desanimat, sense ganes de fer res… Trobo a faltar la relació amb els amics, sortir, fer les coses que feia… i els dies em passen monòtons“. Els primers dies la novetat va esperonar la gent. Arreu els veïns sortien als balcons, aplaudien el personal sanitari pel seu enorme treball, la gent es comunicava. La soprano Begoña Alberdi cantant cada nit una ària, des de casa seva, en seria la imatge.

La pandèmia ens ha canviat i la pregunta és com afrontarem la vida, quan ens en sortim. Segurament valorarem més les petites coses de cada dia, i l’amisat, i la família… I la natura! Confiarem més en la ciència i posarem en un primer pla la sanitat i la cultura. I serem més conscients del què és el canvi climàtic, i de quant grans són les desigualats socials. Almenys aquesta hauria de ser la reacció, i que ens faci més solidaris.

Almenys haurem arribat a la conclusió que el món d’ara no ens val.