L’Agustina Rico el Dia de la Dona ens va enviar un video amb un preciós parlament de l’escriptora Irene Vallejo, autora del formidable llibre El infinito en un junco. Una mena de cant –el que diu– a la dona, a partir de la decoberta -enmig de la fauna  de la literatura feta per homes-, d’uns primers noms d’escriptores femenines, ocultades per l’apartament històric de la vida pública, de què les dones han estat objecte.

 L’entusiasme d’Irene Vallejo m’ha recordat el que jo vaig experimentar quan encara no havia complert els vint anys; el president del Cercle Artistic de Sant Lluc m’havia convidat que fes una conferència sobre l’Art i, preparant-la, havia llegit la teoria de les Idees de Plató com originàries dels éssers terrenals, en caure del cel, i m’havia fixat, sobre tot, en el pensament del gran Torras i Bages, que atribuïa la bellesa que hi ha al món a la seva procedència divina. I no sé si ben bé era el pensament del bisbe o més aviat m’ho vaig fer jo, però aquesta idea la vaig veure enunciada per l’evangeli de sant Joan, que diu: “ En el principi era la Paraula”, corroborant el que es llegeix al Gènesi: “Al principi, Déu va crear el cel  i la terra […] Déu digué, que existeixi la llum”, i el firmament, i els mars, i la vegetació, i les herbes de tota mena, i el sol i la lluna… Fins que “digué: Fem l’home a imatge nostra”. Em va semblar que si els fills se semblen als seus pares, i l’obra d’un artista reflecteix el seu creador, ¿com les criatures i l’Univers sencer no estaran dotades de la llum i de la bellesa del seu Creador?

Una mirada que he vist sempre en el meu principal mestre, Jesús de Natzaret. Ell, tan enderiat amb les coses del Regne de Déu, es meravellava contemplant la humil (i delicadíssima!) bellesa de la flor d’una herba silvestre, o observant els innocents i alegres ocellics, que volen confiadament pel cel.

¡Una meravella poder-nos remontar tan amunt, a través de les petites obres d’art terrenals, d’altra banda tan poc estimades!