Ahir preguntava quina diada preferir, si el 12 de Març, Dia de la Dona, o el Primer Diumenge de Maig, Dia de la Mare, per la possible oposició que es pogués donar entre la tradicional valoració de la dona per la maternitat i la cada cop més viva reivindicació de la llibertat, pel simple fet de ser dona. Una amiga en una de les llistes del whasapp em contesta lacònicament que li valen “ambdues”. Suposo que si no totes les dones, sí la majoria, conclourien amb aquesta resposta.

Però fa temps que penso que l’actual reivindicació de la dona amb més d’un aspecte topa amb la difícil assumpció “normal i tranquil·la” de les dues vocacions. Ho constatava d’una manera molt impactant un dia que en felicitar una amiga en quedar embarassada em digué que la il·lusió la vivia, barrejada amb una mena de neguit i preocupació, al pensar que mai més seria ella sola, sinó que sempre més quedaria lligada al fill que esperava.

D’entrada hi ha que l’actual societat encara està molt poc adaptada a la dona-mare. En coses tan sensibles i simples, per exemple, com l’horari del treball i l’adaptació dels espais laborals… Un problema d’altra banda fàcil de resoldre, si hi ha una mica més de sensibilitat i de voluntat. Però més enllà d’aspectes circumstancials com aquests, hi ha la mena de determinació imposada per la natura, de  ser mare, i de ser-ho tan intensament, que li fa difícil abocar-se a altres camps, també absorbents.

Per reflexionar-hi!