L’1 de març l’Església celebra la festivitat dels sants àngels. Volia parlar-ne perquè tota la vida he sentit una bona relació amb ells. Quan explicant a algú un viatge o una excursió que he fet em pregunten si he anat sol, acostumo a respodre que des que era petit, m’acompanyen sempre, com dues criatures enjugassades, el meu àngel i el meu dimoni. Sempre he recordat l’oració que ens ensenyà la tieta Araceli els pocs dies que va ser amb nosaatres a la torre de Sant Feliu: “Àngel de la guarda, dolça companyia, no em deixeu ni de dia ni de nit; sense vos em perdria”.

Figures mítiques, les dels àngels bons i els àngels dolents. Els humans sentim la necessitat d’atribuir el Bé i el Mal a unes forces superiors a nosaltres. En totes les cultures antigues els herois han rebut d’un àngel l’ordre d’escometre les epopeies que protagonitzaren, i és un àngel qui anuncià a la verge Maria la seva miraculosa maternitat. Sota la figura dels Àngels i els Dimonis hem après a descobrir la presència del Bé i del Mal , al món i en nosaltres mateixos.

Amb mirada moderna he llegit una vegada més el llibre Tobit, de la Bíblia, la preciosa història del jove Tobies que, havent de fer un llarg i perillós viatge a la cerca d’una herència i d’una dona per casar-se, Tobit, el seu pare, contracte l’àngel Rafael que se li ofereix, com si fos un home, una persona seriosa i de fiar. Quan el conte el llegíem a la clase d’Història Sagrada ens meravellava que els Àngels estiguessin al nostre costat. Ara, de grans, hem descobert que la meravella són les persones. I la vida!, veritable font del Bé i del Mal.

Que bonic que tants mites –tan bonics– ens ajudin a interpretar l’extraordinària riquesa de l’existència humana!