Llegeixo a Infograma que Chema Corral arran de presentar pròximament el llibre sobre el PSUC a Santa Coloma, penja a la xarxa l’arxiu que ha fet dels seus escrits. En l’article que comento, a més de felicitar-lo per la iniciativa, es constata que són molt pocs, els polítics colomencs que escriuen. En cita tres, als quals jo n’afegeixo un quart, la Núria Parlon, que quan no era alcaldessa ni entrava en les llistes d’alcaldables va estar escrivint força mesos en la secció d’opinió de la revista Fòrum-Grama, amb l’Odei A.-Etxearte, en David Godino i jo. Els articles de la Nùria m’agradaven molt per com estaven escrits i per la seva profunditat.

A Infograma els he enviat un meu comentari lamentant que els nostres polítics no escriguin, i afegeixo que no solament són ells, que no ho fan, sinó tampoc els tècnics de l’Ajuntament, tot i que n’hi ha de molt qualificats. Una excepció van ser els arquitectes Ferran Navarro i Coque Bianco i, ésclar, l’equip d’analistes del Pla Estratègic. Com si pesés sobre el personal una prohibició, fruit de l’obsessiva  dèria d’exaltar qui mana, actualment l’alcaldessa, evitant que al cel colomenc brilli cap altra estrella; com si una plètora de persones valuoses al seu costat no seria la millor corona amb la que passaria a la història.

És una llàstima i un gran error. Només cal recordar la quantitat de veus que van fer possible el llibre del Pla Popular, que es convertí en la guia de l’Ajuntament al llarg dels més de trenta anys de democràcia.  Xavier Valls ho va escriure i ho repetia insistentment, que el llibre va ser fruit de la gent. Gràcies al Pla Popular Santa Coloma avui és una ciutat agradable i de bon viure-hi. La transformació al llarg de més dels trenta anys d’ajuntaments democràtics ha estat possible gràcies al Pla Popular.

I sí, s’han realitzat els projectes però s’ha perdut la veu popular, i la ciutat viu com faltada d’ànima.

Aquesta nit tres xiprerets més han tret el caparrò. Encara encongits, posar-se drets –tan petitons– deu ser per a ells un esforç gran. Un cop més em maravella que en una cosa tan petita hi hagi tanta vida pel davant. Ara no crec que arribin als cinc milímetres pero en el seu ADN porten programada una vida que pot superar els trenta metres d’alçada –com el seu pare-mare (els xpirers sòn arbres bisexuals), i passar dels cent anys. Si em sobreviuen, jo en seré? I ells, on serà que s’hauran fet grans?