S’ha parlat molt aquests darrers dies de la violencia. Confesso que a mi em disgusta ènormement veure la policía que pega i que no m’agrada que els manifestants responguin a pedrades… Jo vinc de la tradició dels qui creuen que parlant la gent s’entén i, sinó, que vencerem amb la lluita pacífica.  Però he llegit comentaris de persones que tinc per assenyades que m’han ajudat a veure que reaccions com la d’aquestes nits són la resposta desesperada i valenta a una situació insoportable, que no han pogut desarmar per la via pacífica. El catecisme catòlic i la societat civil ¿no sostenen que en casos extrems, i en defensa pròpia, fins i tot matar és just?

Concretant-ho més haig de dir que el que a mi no m’agrada és l’odi. Que la gent odiï a persones –per dolentes que siguin–, cosa que no vol dir que no em regiri amb tota la força contra el mal. En la situació que vivim ¿com no denunciar, i condemnar, i criticar i rebutjar la repressió que el poder estatal  exerceix contra el poble, sense respectar el dret que tenim de pensar el que volguem, i a expressar les nostres idees? ¿Com no revoltar-nos-hi?

No m’agrada, per exemple, que els polítics en el parlament en lloc d’enraonar, de debatre, d’interpel·larse intel·ligentment es discuteixin i es barallin. No en treuen res i no contribueixen a crear el clima de repecte i de diàleg que hauria de caracteritzar la nostra societat. Per això confesso que els discursos, les cançons, les pintures que desprenen i encomnen odi, no m’agraden. En canvi valoro infinitament els llibres, els documentals, els discursos que et mostren el mal, provocant-ne el rebuig des del més íntim de l’ànima.

El meu lema seria que allí on hi ha guerra hi aportis pau, tot i oposant-te enèrgicament a les persones que fan mal.  

Continuo esperant que surtin altres xipretes, mentre el que va néixer dos dies enrere fa camí. Ha crescut una mica, sembla que adquireix més vigor i que les fulles (o el que seran les branquetes) volen desprendre’s de la closca .