Els dies sota la pandèmia transcorren de manera monòtona. cada dia és igual al d’ahir, i demà serà semblant al d’avui. No passen coses, i diria que el confinament ens ha anat isolant a casa i com que no tens res que et vingui de fora sembla com si la voluntaat es desarmés, i deixes que el temps flueixi. No tens diumenges! No has viscut l’estiu i amb prou feines el Nadal.

A mi em va molt bé fer cada setmana una caminada llarga, de dues o tres hores, i contactar amb la natura. La setmana passada –ja ho vaig comentar– vaig acostar-me a la falda del Turó del Pollo i aquesta –aquest cop va ser ahir perquè el dissabte va fer un dia molt gris– vaig triar el riu.

Sembla mentida l’esclat de vida que veus! L’aigua llisca incansable, fent cabrioles i jocs de llum, mentre l’estora verda és un espectacle d’una riquesa sorprenent. Moltes menes d’herbes, i flors que comencen a obrir-se. L’aigua, el sol, el joc de llums i ombres, el cel tan blau… Observar les herbes que trepitges i, alhora, poder veure l’horitzó llunyà!

La vida trenca la monotonia! I ara, en acostar-se la primavera, esclata arreu.