Em miro els quatre testos on hi tinc plantades les quaranta llavors de xiprer, continuo veient només el xipreret que ja té dos dies. Penso que potser va sortir massa aviat!, el veig prim, molt escarransit, i sense prou força per deslliurar-se de la closca d’on va treure les arrels i la tija.

¿Per què uns neixen abans, o més robustos, i uns se’n sortiran mentre que d’alres no? Hi ha persones que diuen que tot, que tothom! té determinats els seus pssos pel fat. En diuen el destí. Si per destí volem sumar el que ens condiciona, val. Però admetent que tenim la capacitat de fer-hi front, d’adaptar-nos-hi, de superar-les, si més no per la forma com les sostenim.

No el fat dels grecs, que concebien la vida com el joc dels déus de l’Olimp. Ni crec tampoc que el Déu provident dels cristians ens determini la conducta, no crec que si resem fa miracles i ens treu dels atzucacs. La nostra grandesa és que passi el que passi, mentre conservem l’albir som lliures.

La fe ens dona cofiança. Com quan el pare o la mare quan assagges un salt et diu “tu pots”!