Acabo amb la glosa d’avui el comentari que vaig començar, dies erere sobre l’Apocalipsi, del qual vaig dir que era una obra literària magnífica, més enllà que tingués com a objectiu explicar el sentit de la història segons una visió cristiana. I vaig afegir que es pot llegir com fem amb els llibres de la Grècia clàssica, en els qual els respectius autors relaten el protagonisme que per a ells tenen els déus de l’Olimp, en el devenir de la història humana.
ç
El Mal que envaeix el Món Déu el permet per tal que la humanitat es corregeixi de la seva vida corrupta. El Mal no és casual, el creen les potències malignes representades pel Dimoni, pel Drac i per la gran Prostituta. Però el Mal –escriu Joan– serà derrotat pel Bé. O ja ho va sent, de derrotat; els Àngels intervenen en la història i el Bé acabarà triomfant. Per això escriu en el liibre “feliços els qui moren en el Senyor”.
Ressucitarem i prendrem part en la vida eterna, feliços!, on tota llàgrima serà eixugada i ja no hi haurà mai més cap plor, i a cadascú de nosaltres se’ns donarà una pedreta preciosa, en la que hi haurà escrit el nostre nom, símbol de la nostra immortalitat.
La conclusió? Que visquem observant els ensenyaments de Jesús
Amb aquesta descripció, tan sintètica i precisa, em ve al cap una idea que fa temps que vaig adoptar: el comunisme, l’ideal d’una societat sense classes, d’una Arcàdia feliç (“Cadascú rebrà segons les seves necessitats, i aportarà segons les seves possibilitats”) prové d’aquesta visió cristiana. El comunisme serà, vindrà sens cap mena de dubte. És curiós qeu aquesta visió s’adiu poc amb allò de la transformació del “socialisme utòpic al socialisme científic” el títol d’un fulleto d’Engels, si no m’erro. Per això (i per altres coses) fa temps que no em considero comunista. Encara que no renego dels meus orígens ni de la meva formació marxista. Ans al contrari.