Ja sobrepassada la mitjanit vaig rebre encara uns correus amb la foto d’una pantalla d’alguna televisió europea en la que sota la imatgee de dues columnes, la més alta pertanyent als vots independentistes, duia el subtítol “guanya la independència”. I veig que en l’editorial de VilaWeb d’avui Partal escriu que “l’espanyolisme s’aferra, obedient, al  PSC però l’independentisme guanya millor que mai”. Jo creuria que aquesta victòria és enganyosa, tot i que per opinar amb més fonament és massa d’hora; caldrà veure com es cuina el resultat.

La meva decepció empalma amb la pregunta amb què anit Jordi Barbeta va tancar la seva intervenció a TV3. Va dir: “I el president Puigdemont, com queda?” Som molts els qui vèiem en ell el president legítim, destituït pel govern espanyol, que des d’Europa podia dirigir el procés cap a la independència. L’invent del Consell de la República i la idea d’una república digital ens feia somiar en unes possibilitats que l’autonomia, controlada i reprimida per l’Estat, no pot oferir. Una Generalitat dirigida per Esquerra ¿no posa fi a la ruta inspirada per Puigdemont?

Partal escriu que el gran derrotat és Pedro Sánchez. Jo m’atreviria a dir que no; que amb la victòria del PSC com a partit més votat fica la pota molt a dins de Catalunya, aprofitant que l’obsessió partidista d’Esquerra situa el debat en un fals eix social, que divideix l’independentisme com si es tractés de triar la dreta o l’esquerra. Que hagi guanyat Jonqueras ¿no vol dir que es facilitarà que Espanya ens entretingui uns anys més amb el peix al cove?

Junts ¿té prou entitat per mantenir-se fora del govern –donant-li suport quan calgui– i forçar la unificació de l’independentisme en un sol partit, per obtenir la República?