El xiprer és un arbre valorat per la seva bellesa i pel seu simbolisme. La seva figura, això de ser alt i prim com una agulla, el color verd intens i tenir les branques tan compactes, el fan molt elegant. Per això se n’ha plantat en els jardins, i se n’han posat al costat dels monuments com un complement que en realça la importància. A més, la seva longevitat –arriben a viure més de mil  anys– lliga amb el valor perenne dels monuments importants.

També s’ha vist en el xiprer –per la mena de fuga cap amunt que fa–, un símbol de la perdurabilitat de la vida. Per això s’acostuma a plantar en els cementiris. Quan hi som i veiem les foses on descansen els nostres morts, sembla que ens convidin a mirar enlaire i contemplar el cel, on els morts viurien una vida millor.

Personalment afegeixo que el xiprer forma part de la meva vida. Sempre he dit que els estius que d’adolescent i de jove vaig viure a la masia on va néixer la meva mare, em van marcar molt. La casa se la coneix com Can Fatjó dels Xiprers, nom que des de molt antic passà a ser el cognom de la meva família materna i, conseqüentment, el meu segon cognom. Els xiprers, en una casa de pagès, eren un senyal que el caminant que passés a prop, en cas de necessitar-ho la casa els acolliria una o dues nits. I els meus germans i jo ens hi vam familiaritzar i ens hi sentírem com identificats.

Em fa il·lusió, ara, ajudar que neixin uns quants xiprers. Una forma en certa manera de sobreviure amb ells. 

———

Al costat, dos xiprers de Can Fatjó dels Xiprers