Lluís Llach va estar contundent, anit. Un raonament inapel·lable: va dir que l’actual Operació Illa no és un fet aïllat sinó una actuación desesperada per acabar amb l’idependentisme. “Els anys setanta el franquisme a mi no em van tancar a la presó per una cançó com l’estaca. Ni a la Maria del Mar Bonet, ni a en Raimon… i avui, en un país suposadament democràtic, hi tanquen uns rapers per la lletra d’unes cançons”. Una obsessió que ve de lluny, de molts anys enrere, de més de cent anys, de trescents! i potser d’abans i tot.

També ho afirmà Maria del Mar Bonet que va cantar a duo el poema Podries, de Joana Rafart, amb un cantant madrileny  (de qui no m’ha quedat el nom). “Si haguessis nascut / en una altra terra, / podries ser blanc, / podries ser negre… Un altre país / fóra casa teva, / i diries “sí” / en una altra llengua”, diu referint-se als emigrants. I en canvi a nosaltres, ¡a casa nostra!, no ens deixen ser catalans.

Un moments molt emotius, els d’ahir a FAQS, on flotava l’agoixosa pregunta que Maria del Mar já es feia en els temps franquistes: “Que vol aquesta gent?”, ¿què vol Pedro Rodríguez enviant-nos el seu home –Salvador Illa—que ha estat ministre d’un partit que aprovà la Loapa, que es carregà l’esatut, que s’oposà al corredor meditarrani, que cada any ens deixen un insoportable deute econòmic… i que mai han acuat a favor de la nació catalana? Illa ve vestit de salvador d’una Catalunya que Pedro Rodríguez, instal·lat aquí quatre dies de campanya com una paparra, no deixa de descriure com un poble gairebé tercermundista.

¿Què podem esperar d’ells? “L’única solució –va dir un Lluís Llach indignadíssim—és la confrontació: ¡posar l‘Estat contra les cordes!”.