Vaig veure els coloms sota el sol, com si a ells també els pesessin els dies de confinament. La veritat és que no sé com els deu afectar, a ells i als altres animals que conviuen amb nosaltres, la pandèmia, que tant ens afecta als humans.
Els dies passen gairebé sense color. Per començar, hem acabat l’any i amb prou feines hem experimentat els temps que acostumen a marcar el calendari. Quan jo penso en l’estiu passat, el pensament em porta a l’estiu de fa dos anys, quan vaig ser als Pirineus. Aquest any sembla que l’estiu no hagi existit. El mateix em passa amb Nadal i Reis. Tots els dies són iguals, la vida com la del monjo, cada dia un horari semblant; però a diferència de la vida monacal, la nostra d’ara és una vida com sense diumenges.
Vindrà Setmana Santa i tot fa preveure –si ens subjectem a les mesures que ens posaran—que també seran un dies monòtons i deslluïts…
¡Cal que ens iventem coses que ens facin bonics els dies! Com els ametllers, que en ple hivern floreixen.
Cert! Cal inventar-se una altra realitat, o tal i com ens va ensenyar aquesta Adm. per cert.. caldrà començar a utilitzar el nostre criteri de persones adultes, auto-organitzar-se i potser a desobeïr els despropòsits als que aquesta ens obliga .. doncs la vida que ens proposen tal vegada no ens funciona, no és sostenible, provoca misèria i és inhumana.
Pel que fa a la natura, la salvatge, ocupa i aprofita els espais deixats pel retrocès de l’activitat humana. Ara no tant, però durant la primavera passada, era molt evident. S’hi van veure guineus, serps, ocells i fins i tot dofins on feia temps no se’n veien.. 😉