Ara no ho sé perquè, confinat, fa temps que no vaig a Barcelona però era una visió quotidiana, la de les parades d’objectes diversos exposats per les voreres, en una mena de mercat ambulant. Els venedors els veies atenent als compradors i, alhora, vigilant si es presentava la policía. Si la veien venir convertien la parada en un gros bulto que carregaven a l’esquena i fugien, a l’espera que el perill desaparegués. Més d’un dia havien ocupat la part superior de l’estació del metro de la plaça de Catalunya.
Treball clandestí, vida irregular. Persones sense papers vivint el dia a dia entre la feina i la por. Gent vinguda d’Àfrica, molts senegalesos, víctimes d’un ahir sense futur i la por, avui, d’un futut pitjor. Persones forasteres, desconegudes, sense papers… Però tan reals com nosaltres mateixos.
Em va interessar molt sentir el que deien en el “Trenta dies” d’ahir. Al seu país –molts del Senegal—no poden viure. La seva font d’ingressos era la pesca però ara, amb les lleis eoropees no poden sobreviure. La família els empeny a l’aventura: veuen companys que han marxat i que envien diners. Un viatge llarg i perillós, molts moren en el mar. I un cop aquí, estan exposats a la deportació, un retorn que els atemoreix perquè al seu país són rebuts malament, com uns fracassats, i són uns estranys, mentre que aquí, molts d’ells havien fet amics, fins i tot se senten catalans.
Una injusticia enorme! I el govern català no pot acollir-los perquè la regulació de l’estrangeria depèn de Madrid.
Sigues el primer en comentar on "Deportats"