L’Albert Fabà en el seu comentari sobre les pròximes eleccions (vegeu columna al costat “Qui guanyara, 2”) fa una exposició que tots podríem fer nostra. El panorama preelectoral gens engrescador fa fàstig. Diria que som molts els qui acabaríem engegant-ho tot a la merda. Però ens guanya el seny i, sobretot, la voluntat d’aconseguir la República catalana, i deixar lluny l’Estat espanyol. “Sort que, finalment –acaba escrivint l’Albert–, no em deixo portar pels rampells i segurament, aniré a votar. Encara no sé a qui, encara que fins fa poc ho tenia clar”.

Però jo sí que tinc clar a qui votaré. Faré com sempre, votaré el partit que encapçali el nostre president, ho vaig fer amb Junts pel Sí, ho vaig fer per Puigdemont i ara el tornaré a votar perquè és el president de Catalunya destituït. Ho faré, tot i que el presidenciable de Junts per Catalunya no pugui ser ell. Vull votar un partit netament i primordialment independentista, sabent que si guanya la llista de Puigdemont la Laura Borràs seria com el seu conseller en cap.

I afegeixo que l’actual aclaparament pel qual passem es deu sobre tot a la pandèmia, que ens té a tots confinats: físicament, també anímicament. Tenim por d’agafar el fatídic virus i no sortim al carrer. El poble hi és, però ens falta l’escalf de trobar-nos i de sentir que som molts, i que ni els de fora ni els d’aquí ens aturaran.

De moment, que la nostra papereta no falti. Que al febrer –o quan sigui!—guanyi la independència.