Com l’esclat d’una bomba, tal com són les morts que causa aquesta traidora pandèmia. En VicençBarberan ha mort! Costa fer-se a la idea; el dia de la festa de la nostra patrona va ser, com sempre, a la celebració de la missa de la santa. Aquest any degut al confinament, amb pocs assistents, igual que al dinar, en el que anys enrere ens trobàvem una trentena de capellans, i ell, un més.

Feia pocs dies que l’havia trobat. Anant cap al centre del poble –a la plaça de la Vila, a la Còpia, a la llibreria Carrer Major o cap al riu, passo pel carrer de l’església, i sovint hi coincidiem. EL Vicenç, tot i que sempre em feia l’efecte que tenia pressa, s’aturava i parlàvem una estona. De la situació del món, tan llunyana dels seus ideals. Em parlava d’Arrels i de la gent necessitada i, evidentment, dels seus grans amors: de l’Església, de Montserrat, dels cursets de música gregoriana. Però també de coses més terrenals com de que ben sortit que estava el Condis de tocar de la parròquia…

La Roser Bou m’ha parlat de la seva ràpida marxa d’aquest món. Tot va anar molt de pressa. Va ser a L’Esperit Sant. Es va agreujar i i el van raslladar a Can Ruti. Ho veia venir el final i al trucar-la la vigilia de morir, li va dir i repetir que saludés a totohom. L’hi va insistir, “saluda tothom que vegis”. Un comiat!

Però no l’oblidarem mai. Quan ens trobem a la seva estimada Parròquia de Santa Coloma i entonem una cant, el veurem al presbiteri fent volar les mans com si acaronés les notes, i sentirem el doll de la seva veu, omplint la nau.