En tota entrevista sempre surt alguna inexactitud, per exemple jo no soc el germà petit sinó el tercer, ni estava escrivint un llibre sobre el meu germà, sinó l’epíleg del que ell feia. O dir que la gent quan ens veu a l’alcaldessa i a mi “anant de bracet…” El Germán, que va venir a la celebració del meu norantè aniversari, va veure com la Núria Parlon m’abraçava, un fet que corrobora el que li vaig dir, que mantinc una bona relació amb ella.
La Núria Parlon és la meva alcaldessa i per això sol, la meva relació ja hauia de ser deferent i respectuosa i, en certa manera, agraïda. Però és que a més crec que sempre i amb tothom hauríem de mirar de sostenir aquesta actitud. Per això quan era a l’Ajuntament no entenia que la política pogués crear barreres personals. Recordo que amb l’Andreu Banús anàvem a dinar a l’Isalba i que solíem trobar-hi la Manuela, amb algun seu company socialista. Ens saludàvem cordialment però mai vam seure en una mateixa taula! malgrat que jo també tenia una relació amistosa amb Manuela de Madre.
Amb la Núria vaig començar a relacionar-m’hi quan ningú havia pensat que un dia seria alcaldessa. La trobava quan anava a veure l’amic Pere Adell, ella treballava en una taula propera a la del Pere. Em cridava l’atenció el seu capteniment; la vaig saludar, vam parlar, m’interessà la seva conversa i la vaig convidar que escrivís en el Fòrum-Grama. Ho acceptà; i amb ella, l’Odei, el David Godino i jo vam crear la secció anomenada Diàleg, en la que cada mes tractàvem un mateix tema (com sobre els estudis, la democràcia, la moda, el vegeteranisme, l’existència de Déu, les eleccions…). Una secció molt interessant, amb uns escrits de molt bon nivell.
¿Per què els grans temes i les coses del dia a dia no poden ser tractats amistosament, sense que la política partidista mati el diàleg?
Jaume : Coincidim plenament en el que dius en aquest Capvespre. Sens dubte seria una de les maneres de millorar la Humanitat.
M’ha fet recordar una petita anècdota : Abans de la primera reunió que anàvem a fer els integrants de la comissió de cultura del nou Ajuntament (un de Convergència, un del PSUC i jo del PSC.) els veig dir que anéssim a fer un cafè i que si en acabar la legislatura no fossim capaços de tornar a fer un cafè junts és que que no hauriem entès res.
L’anècdota que expliques, Telm, la trobo molt encertada. La conversa distesa segur que ens ajuda a veure les coses amb menys dogmatismes.
“La Núria Parlon és la meva alcaldessa i per això sol, la meva relació ja hauia de ser deferent i respectuosa i, en certa manera, agraïda. Però és que a més crec que sempre i amb tothom hauríem de mirar de sostenir aquesta actitud”.
Perfectament d’acord, Jaume. Tanmateix, això ho he après amb el temps. A la meva època del MCC era massa fonamentalista (des d’aquest punt de vista), no entenia que et pots discutir molt políticament amb algú i tenir-hi un bon tracte personal. Mal de joventut. Jo, per cert, en tinc dues d’alcaldesses, la Núria i la Meritxell Roigé, l’alcaldessa tortosina, que és del PdCAT. També hi tinc una bona relació.