Anit vam veure el documental tan esperat que “mostra com els veïns d’aquest municipi ubicat a la perifèria de Barcelona van transformar el suburbi que els imposava l’especulació franquista en una ciutat digna”. Un documental molt ben fet i del qual aquest matí ja he llegit força WhatsApps, molt elogiosos. I no podia ser d’una altra manera, el film evoca uns anys llunyans, partint de l’enyorada i estimada figura de l’arquitecte Xavier Valls; mostra unes escenes molt emotives, en les que es veuen els seus fills descobrint el document del seu pare, que van donar origen al Pla Popular.

En un segon tempo el film mostra la trobada amb un bon grup de persones, que van protagonitzar les lluites i reivindicacions que van ser la base del Pla Popular. Una reunió nostàlgica però que més que parlar del passat remarcà quant lluny estem del factor que va fer possible el Pla Popular: el treball fet des de la base. Arribada la democràcia l’Ajuntament va fer seu el Pla, de tal manera que als pocs anys va poder fer unes jornades en les que es presentà el plànol anomenat La ciutat dibuixada, que recollia les propostes del Pla Popular, les quals s’han anat duent a terme durant els trenta anys d’Ajuntament democràtic.

En un tercer tempo fílmic, el documental, amb fotos molt boniques, vistoses i alegres, mostra unes noies magrebines i la seva família, amb joves molt dinàmics, en un paisatge molt pobre, que mostra la nova immigració, que dona peu a una nova perifèria (existent en totes les grans ciutats catalanes). Com una crida a recuperar la iniciativa de la gent, que desembocà en el Pla Popular.

La pregunta és si els espectadors de fora de la ciutat, tot i admirar l’antiga lluita, quedaran sense veure retratada en el documental, la Santa Coloma moderna i bonica d’avui, fruit d’aquelles lluites i del Pla Popular.

---

Clickant aquí podeu veure la pel·lícula