He acabat la lectura del llibre d’Irene Vallejo L’infinit en un jonc, quatre-centes pàgines, que he seguit amb gran interès. La sensació que m’ha quedat és la d’haver fet amb ella un llarg viatge pel curs d’un riu capdalós, seguint la història del llibre, des que els humans aconsegueixen caçar les paraules alades, fixar-les i trametre-les de generació en generació, fins avui.

El viatge és llarg i apassionant i fins i tot distret, el riu fa molts meandres i l’autora no només explica coses com els canvis del suport material de l’escriptura, o la progressiva expansió del llibre i la creació de les biblioteques, sinó que parla de persones involucrades en el procés, en destaca obres tan fonamentals com la Ilíada i l’Odissea i figures extraordinàries –com Alexandre el Gran, Homer, Aristòtil-, que tenen molt a veure amb el llibre, com també personatges fins i tot estrafalaris com el poeta Marcial, o escriptors de la talla de Cicerò, en el vassant humà. De Cicerò, per exemple, en ressalta la megalomania, el menyspreu vers els esclaus i el concepte reductiu que tenia de la dona.

En aquesta glosa no puc entrar en detalls. Sí vull dir que la traducció catalana (de Núria Parés Sellarès) és magnífica, d’un català molt ric. I que Irene Vallejo escriu amb un to col·loquial molt directe, amb un llenguatge bonic i pròxim. Té la virtut de fer-te viure la invenció del llibre com una aventura personal, enormement enriquidora. Per això el recomanaria a tothom que tingui interès per la cultura, que li apassioni la història i que senti curiositat de conèixer les coses grans i el munt de minúcies que humantzen el viatge, i fan millor la vida.

Copio la frase amb la qual Irene Vallejo clou l’assaig: “Sense els llibres, les millors coses del nostre món s’haurien esfumat en l’oblit”.