Penjo dues fotografies amb neu, ara que les nevades intenses i duradores han copat les notícies. La primera és d’ara, de quan tot el país ha sofert els efectes de la caiguda de tanta neu. Desgraciadament hi ha hagut uns mort, i la paralització pràcticament de tot el país. De tant en tant la natura s’abraona i ens recorda que existeix, i que l’hem de respectar. Que és molt més forta però que a nosaltres ens ha dotat d’intel·ligència i sentiments, que ens permet afrontar-ne els estralls i, sobretot, adaptar-nos-hi, amb respecte i harmonia.

Anit en la video-trucada amb els amics la neu va sortir en la conversa. Em va agradar que més que parlar dels greus problemes que ha estat ocasionant aquests dies, es recordessin les excursions que hem fet, en les que la neu es convertí en protagonista. L’estada d’uns dies al Tarn, dies primaverals, assoleiats, en què d’imprevist caigué una densa nevada. O la setmana a Taüll, que la neu arribà a colgar els cotxes.

Perquè on som neva poc, quan ho fa la rebem amb alegria. Tots recordem la gran nevada del Nadal dels seixanta. Jo era vicari a la parròquia de Santa Maria del Taulat, i vaig haver de consolar una núvia que hagué de venir a peu pel caminet que havien obert entre dues parets de neu, i es va alegrar quan li vaig dir que sempre més recordaria haver-se casat, de blanc, en mig de tanta blancor. Com també recordo moltíssim l’anada al peu de les majestuoses Tre Cime di Lavaredo, al Cadore, a les Dolomites.

La natura sempre és bonica. Hi podem passar com qui, esquiant, llisca per la superfície i disfruta. O contemplant-la, i sentir la grandesa de la Terra.