Comences la segona part del llibre que vinc comentant, titulada Els camins de Roma, i et ve la imatge del gran imperi, base i fonament, amb Grècia, de la nostra cultura. Però l’autora, Irene Vallejo, et sorprèn perquè inicia la història per sota, per la història real anterior a la seva mitificació. Explica que els primers descendents de Ròmul era una gent molt primitiva, enormement belicosos i depredadors. Una tribu petita que habitava en el fangar proper al riu Tíber, que es dedicà a guerrejar contínuament contra els poblats veïns, i acabà assolint un aparell militar imponent, que subjugà un territori immens.

La descripció que Vallejo va fent de la història et dona la imatge d’un gran riu que avança fins als nostres dies. Aquests romans tan bons fent la guerra, de cultes et tenien ben poc, però, afortunadament –i com els grecs se’n vanagloriaven–, la cultura grega dels vençuts se’ls imposà. No perquè la classe dominant s’hi llancés –lo seu era la guerra!–, sinó per la utilitat que en treien i pel prestigi que els donava tenir gent sàvia d’esclaus. Van fer com han fet els nordamericans avui, atraure els artistes i els savis més importants del món; però de diferent manera, els americans creant les condicions òptimes per la creació mentre que els romans, convertint-los en esclaus.

De fet les guerres tenien com un dels objectius principals fer esclaus, que es convertien en les eines i màquines més barates i més rendibles. Se n’aprofitaren els romans, i ha estat un negoci tota l’Edat Mitjana i potser més que mai, avui, fins al punt que el dels negrers ha estat un dels comerços més lucratius, a Catalunya i no cal dir als Estats Units, uns història dramàtica, de la qual Irene Vallejo posa l’exemple la de l’esclau afroamaricà Solomon Northup, que donà peu a la pel·lícula 12 anys d’esclavitud, citada al llibre i de la qual en reprodueixo una escena.

Total: la història viscuda a ran de terra i que, com a gran riu que és, arrossega de tot, també els llibres –potser l’objecte més valuós que hem fet els humans.