Reprodueixo el mapa on es representa l’imperi que el joveníssim Alexandre el Gran va crear, en pocs anys. Alexandre és la figura que sobresurt, tot just iniciada la lectura del llibre que vaig comentar ahir. És l’exemple impactant del molt que els grans poemes grecs, la Il·líada i l’Odissea, van marcar la vida dels grecs. Els poemes homèrics, els primers llibres grecs, eren com la Bíblia per als jueus i els cristians. Aquiles i Ulisses eren el model de persona al qual havien d’aspirar els fills de la classe dominant dels diversos estats de la Grècia antiga.

Alexandre, fill del rei Filipos de Macedonia –un d’aquests estats grecs, però d’un nivell inferior al d’Atenes– somià en superar la ciutat-estat rival, alhora que, dut d’una gran ambició, cregué que era tota la terra el seu món; i decidí conquistar-la. Volia ser famós a través de la guerra, admirant el gran heroi Aquiles. L’admirava tant, que de petit vivia amb una còpia del llibre de la Ilíada i un punyal, sota el coixí. De victòria en victòria arribà a la llunyana Índia i hauria seguit més endavant si els seus generals i soldats no se li haguessin plantat, i exigit tornar a casa. Volia saber què hi havia, més enllà de la Índia, descobrir el Gran Oceà que el seu mestre, el celebèrrim Aristòtil, imaginava.

Segons Irene Vallejo, Alexandre Magne és el primer home que creu en la globalització. “Alexandre no trobava repòs en les seves ànsies d’anar sempre més enllà per fugir de l’avorriment i de la mediocritat. Encara no havia fet trenta anys i ja tenia por que el món no fos prou gran per a ell”. Fundà més de setanta ciutats a les que posava el nom d’Alexandria. Arreu portà la llengua i la cultura grega i de tots els pobles agafà persones que incorporava al seu imperi, somiant unificar el món.

Una vida també amb grans salvatjades. Però en subratllo l’anhel d’anar més enllà, que a nosaltres ens arriba en bona mesura de la Grècia clàssica.